Safo

Dones destacables en l'historia:

Lesbos 650 aC – 580 aC

Va passar tota la seva vida a Lesbos, una petita illa grega a la vora de l’Asia Menor menys un petit temps exiliada a Sicilia per una disputa aristocràtica en que la seva familia si va implicar.
El lloc on ensenyaba era conegut com Thíasos. Era lesbiana, se sol dir que s’enamorava de les seves deixebles i hi mantenia relacions. S’ha convertit en un símbol de l’amor entre dones.
Els seus poemes i versos aixecaven força polèmica i rumors, es recitaven i coneixien tots a Atenes i els poetes Romans, més tard, els van alabar. Probablement es la poetessa més traduïda i més imitada de l’antiguitat clàssica.
Ella i Alceo son els poetes més rellevant de la lírica grega arcaica i a més a més els únics representants d¡una producció literaria lèsbica. La seva obra consta de nou llibres d’estructura variada en els quals hi ha alguns epitalamis, que eren cants nupcials. Es diferenciaven força dels seus poemes, que eren més intimistes i cultes, per els quals va crear un ritme propi i un nou metre que s’anomena estrofa sàfica.
Safo parla en els seus poemes sobre la pasió amorosa se l’éssser humà i les formes en que es manifesta, com la gelosia, el desitg...
Va ser la font d’inspiració per a molts poetes, i a partir de l’època alexandrina es va intentar conservar la seva obra i descubrir parts noves.
El 2004 van trobar nous fragments que amplien i milloren substancialment un dels poemes que ja existia. En aquest poema Safo es lamenta del pas del temps fent referencia al mite de Titono, enamorat de la deesa Eos
(Titono es va enamorar d’Eos i aquesta va demanar als altres deus que el fecin immortal però es va descuidar de demanar-li la juventut eterna i és l’etern vell, que no es mor mai però es va fent vell)
És un simil amb el que Safo s’identifica, ja que les seves alumnes son sempre joves mentre que ella es va fent vella.
Coneguda com la dècima musa per la seva resonancia i importancia. Malgrat això son pocs els poemes que se n’han pogut trobar. Entre ells l’himne a Afrodita:

¡Oh, tú en cien tronos Afrodita reina,
Hija de Zeus, inmortal, dolosa:
No me acongojes con pesar y tedio
Ruégote, Cripria!
Antes acude como en otros días,
Mi voz oyendo y mi encendido ruego;
Por mi dejaste la del padre Jove
Alta morada.
El áureo carro que veloces llevan
Lindos gorriones, sacudiendo el ala,
Al negro suelo, desde el éter puro
Raudo bajaba.
Y tú ¡Oh, dichosa! en tu inmortal semblante
Te sonreías: ¿Para qué me llamas?
¿Cuál es tu anhelo? ¿Qué padeces hora?
-me preguntabas-
¿Arde de nuevo el corazón inquieto?
¿A quién pretendes enredar en suave
Lazo de amores? ¿Quién tu red evita,
Mísera Safo?
Que si te huye, tornará a tus brazos,
Y más propicio ofreceráte dones,
Y cuando esquives el ardiente beso,
Querrá besarte.
Ven, pues, ¡Oh diosa! y mis anhelos cumple,
Liberta el alma de su dura pena;
Cual protectora, en la batalla lidia
Siempre a mi lado.

Informació extreta de wikipedia